Saltar al menú principal
Saltar al contenido

Història de la col·lecció

1. Història de la col·lecció

Els enregistraments sonors inclouen tant els musicals com els no musicals. Les últimes formen l'Arxiu de la paraula.

La col·lecció és un fidel reflex de la història de l'edició fonogràfica espanyola. Comprèn des dels primers suports, com discs d'Ariston, cilindres de cera o rotlles de pianola, fins als més moderns.

La col·lecció de documents històrics que ingressen per compra i donatiu està formada per discs perforats Ariston (31), Ariosa (12) i Herophon (38); cilindres de cera (480); rotlles de pianola (5.800) i discs de pissarra (21.000).

Amb la Llei de dipòsit legal de 1938 (Decret de 13 d'octubre) comença l'ingrés d'obres fonogràfiques en discos de pissarra, i se segueix amb els discos de vinil, el nombre dels quals s'aproxima als 300.000, al voltant de 150.000 cassets i 130.000 CD, etc.

La col·lecció del Servei d'Enregistraments Sonors actualment ha superat els 600.000 documents ingressats tant per compra, donatiu o dipòsit legal.

1. La col·lecció de registres sonors
Els inicis de la col·lecció es remunten a les ordres i decrets de 1938 i 1942 de dipòsit legal i de propietat intel·lectual d'obres fonogràfiques, que estableixen com a requisit previ i indispensable perquè es dugui a terme el reconeixement de la propietat intel·lectual "l'obligació de dipositar el disc a la Biblioteca Nacional".

Els enregistraments sonors sempre han estat productes molt populars i objecte d'un pròsper comerç, per la qual cosa tenen gran valor testimonial per conèixer la realitat sociocultural de cada època, el seu folklore, tendències i gustos musicals, la veu dels seus literats, polítics, científics, humoristes, etc. Les empreses fonogràfiques i els seus diferents segells reprodueixen el que la societat demana i, per tant, les col·leccions històriques d'enregistraments són una eina d'investigació imprescindible per a sociòlegs i musicòlegs.

Al llarg d'aquests últims anys la col·lecció de la BNE ha experimentat espectaculars canvis, relacionats amb els avenços tecnològics que han acompanyat el pas dels suports analògics als digitals, i també amb l'aparició d'Internet i la profunda transformació que ha imposat a les indústries fonogràfiques i audiovisuals.

2. Secció Arxiu de la Paraula
Arxiu de la Paraula
Dins la col·lecció de sonors de la Biblioteca Nacional la paraula ocupa un lloc destacat. Els seus primers fons procedeixen del suprimit Arxiu de la Paraula del Centre d'Estudis Històrics i posteriorment s'han incrementat, i s'han format dues col·leccions diferenciades:

1r L'edició comercial, formada pels fons procedents de compra, donatiu i dipòsit legal en diferents suports, des de cilindres de cera, discs de pissarra i vinil fins als suports en CD actuals. Es recullen les veus d'insignes personatges de tots els àmbits a través de discursos, lectures, etc. : Alfons XIII, Unamuno, Cela...

2n L'Arxiu de la Paraula de la Biblioteca Nacional està integrat pels actes culturals realitzats al saló d'actes de la Biblioteca des del 1973 i gravats en cinta oberta, casset o DAT. Actualment digitalitzats es troben agrupats en sèries relacionades amb els diferents cicles de conferències. Des de juny del 2006 el suport és el DVD, i es pot als seus registres a través del Butlletí de novetats.

2. Fons

1. Cilindres de cera
El 1877 Tomás A. Edison va construir i patentar, per primera vegada en la història, un mitjà eficaç per gravar el so i reproduir-lo a voluntat. Va anomenar "fonògraf" al seu invent, que utilitzava com a suport uns cilindres de cera que oferien certa qualitat i estabilitat en el registre de la veu i del so, el que possibilitava una producció industrial.

La col·lecció actual de cilindres de la BNE està catalogada íntegrament i és consultable en la seva base de dades. Està formada per 457 peces, que han estat col·locades en caixes individuals de conservació que garanteixen l'òptima preservació de continguts i d'envasos originals. Contenen enregistraments originals i, a vegades, úniques, d'intèrprets espanyols del final del segle XIX i del principi del XX.
La majoria dels cilindres van ser produïts per cases fonogràfiques espanyoles: Sociedad Anónima Fonográfica (Madrid), Sociedad Fonográfica Española de Hugens y Acosta (Madrid), Viuda de Aramburu (Madrid), etc., i recullen interpretacions de bandes, orquestres, solistes i cantants espanyols, així com fragments d'obres estrangeres: Jota de "La Dolores ", Marxa de Tannhäuser, la cercavila d'"Agua, azucarillos y aguardiente", el pasdoble "Frascuelo" per la Banda d'Enginyers "Terceto de Marina" pel tenor Sr. Bezares, "la Canción del espejo" o de "La Viejecita" per Blanca del Carmen, jotes aragoneses gravades entre 1898 i 1899 per Balbino Orensanz, amb veus dels millors joteros de l'època, etc. L'última incorporació a la col·lecció ha estat el primer curs per correspondència d'espanyol per a parlants de llengua anglesa que porten per títol "Spanish Gold Moulded Record" (1905) i que va ser editat en 25 cilindres per l'International Correspondence School, de Scranton, Pensylvania.

Per a la reproducció de la seva col·lecció de cilindres, la BNE disposa d'un fonògraf "Gramophone", de l'any 1895, i amb un altre "Edison Home Phonograph", encara que la major part de la col·lecció està digitalitzada i també es pot escoltar en CD.

Col·lecció de cilindres de cera
La Biblioteca Nacional d'Espanya ha adquirit una col·lecció de 224 cilindres de cera fabricats a Espanya, majoritàriament, i relacionats amb la música espanyola i intèrprets espanyols. Són documents de gran valor històric per ser els primers enregistraments de so i veu del final del segle XIX i del principi del XX.

El contingut de la col·lecció de cilindres adquirits és ric i variat i suposa un increment important de la Col·lecció històrica del Servei de Registres Sonors, si es consideren com l'equivalent als llibres incunables de la Col·lecció impresa.

A continuació s'inclou un registre sonor provinent d'un dels cilindres adquirits per la Biblioteca Nacional, conté la peça "Carceleras", la més coneguda de la sarsuela Las hijas del Zebedeo, de Ruperto Chapí. L'enregistrament es va realitzar entorn de l'any 1900 i la peça està interpretada per la senyoreta Nieves.

El 1877 Tomás A. Edison va inventar els cilindres de fonògraf, primer mitjà per poder gravar i reproduir el so. Els primers van ser de paper d'estany, després de cartró parafinat i a partir del 1890 de cera massissa. El fonògraf va ser el primer aparell en registrar i reproduir so. Funcionava mitjançant una agulla subjecta a una membrana que recollia les vibracions produïdes per la música, la veu o qualsevol altre so, i les gravava mitjançant solcs en la superfície del cilindre. L'impacte d'aquest invent va portar a col·laborar enginyers, científics, artistes, comerciants, etc., que van aconseguir perfeccionar el mecanisme dels posteriors gramòfons de discos, inventats per Emilio Berliner, i que només servien per reproduir sons pregravats.

Fins al final del 1890 els cilindres de cera eren molt heterogenis, cosa que creava problemes d'incompatibilitat. Per evitar això, la casa Edison Records, Columbia Phonograph i d'altres decidiran establir una mida estàndard per als cilindres de cera. Les mesures acordades van ser de 10 cm de llarg i 5,7 cm de diàmetre, amb una capacitat per a uns dos minuts d'enregistrament. El 1906 el plàstic dur substituirà la cera i es començaran a comercialitzar cilindres de cel·luloide i d'amberol, aquests últims de 4 minuts de durada, que es continuaria venent fins al 1929 competint amb els discos de pissarra, menys fràgils i més fàcils d'emmagatzemar.

La col·lecció adquirida està integrada per 204 cilindres de mida estàndard: 57 cilindres de sarsuela, 44 d'òpera, 20 de flamenc, 22 de música popular, 33 de música instrumental, 15 de contes, 10 de música regional, 3 d'arxiu de paraula i per 20 cilindres de mida major de temes diversos.

La sarsuela està representada per composicions molt conegudes, 15 estan gravats a Espanya per la companyia "The Anglo-Italian Commerce Co" i fabricats a Itàlia: El juramento (Gaztambide), La Revoltosa (Chapí), El Barberillo de Lavapies, La boda de Luis Alonso (G. Jiménez), El puñao de rosas (Chapí), etc. Els cilindres són d'una gran perfecció i es pot dir que el so és dels millors que es conserven. Els restants estan fets a Espanya. Es recullen temes tan coneguts com La alegría de la Huerta (Chueca), Agua, azucarillos y aguardiente, (Chueca), La verbena de la paloma (Bretón), Gigantes y cabezudos (Caballero). Són cilindres de cantants espanyols del moment, d'enregistraments de fragments molt coneguts i d'altres oblidats, de vegades més importants que els coneguts. De tota manera les gravacions, ja siguin conegudes o desconegudes, són les primeres sarsueles que es van gravar i, en alguns casos, l'única gravació que es conserva.

L'opera és un altre dels gèneres que forma part de la col·lecció. Sis són del gran tenor basc Constantino, de les marques estrangeres Pathé i Edison. Els restants són espanyols, amb els fragments i àries més famoses de l'època. Els quatre cilindres de l'òpera "Marina" d'Arrieta es poden considerar els primers i potser únics que existeixen.

Els vint cilindres de flamenc van ser fabricats a Espanya. Els més importants són els del "Mochuelo", que va arribar a gravar gairebé tots els estils del flamenc. Entre ells, cal ressaltar les jaberas, un pal flamenc oblidat del qual potser només existeixi aquest exemplar.
Entre les cases fonogràfiques espanyoles més representades destaquen: Ureña, Aramburo, Hugens y Acosta, Fonográfica Madrileña, Sociedad Fonográfica Española, Moreno Cases, Puerto y Novella, Fono Reyna, José Navarro, etc. Entre les estrangeres podem parlar de Pathe, The Anglo-Italian Commerce Co., Edison Amberol i Lioret, entre d'altres.

Escolteu "Carceleras" (BDH)

2. Rotlles de pianola
Els primers rotlles musicals de paper perforat van aparèixer cap al 1880. Poden escoltar-se per mitjà d'un instrument mecànic de teclat denominat "pianola", que funciona amb un sistema pneumàtic accionat pel pedaleig del "pianolista". Les diferents notes musicals es produeixen mentre es va desenrotllant el paper, que porta codificades la posició de les notes del teclat en la col·locació de les perforacions.

La col·lecció de rotlles de pianola és de més de 5000 documents i es va iniciar el 1990 amb la compra de 550 rotlles i una pianola Srterling de 1918.

La pianola va ser molt popular a Espanya en el primer terç del segle XX i la fabricació de rotlles va suposar un gran negoci. Els rotlles de la BNE van ser produïts per diverses cases editores estrangeres i espanyoles: Victoria (la marca més coneguda), Best, Minerva, Diana, Princesa, Edición Mott, España Musical, Melodía, Poch, Clave, etc. La col·lecció recull un repertori molt divers: des de les frivolitats del moment fins a fragments de sarsueles, òperes, etc., però també obres de piano més avantguardistes. El repertori clàssic conviu amb els cuplets i els ballables més populars de l'època, com fox-trots, one-steps, tangos, etc., que també van ser produïts en gran nombre pels editors de partitures de l'època.

3. Discos perforats
Els primers discos que es van utilitzar per a la reproducció del so el segle XIX empraven aparells reproductors (els "tocadiscs" més primitius) basats en mecanismes pneumàtics similars al de l'orguenet (com en els models Ariston, Ariosa o Herophon) o de caixa de música (com en el Symphonion). En girar els discos sobre el plat, accionats per una manovella, les perforacions activen els mecanismes de producció de so. La durada de cada peça és sempre molt breu i coincideix amb el que tarda a girar el disc una volta completa; a partir d'aquest punt, la música comença a repetir-se.

L'actual col·lecció de discos perforats en cartró o en metall de la BNE és d'aproximadament un centenar de peces, totes fabricades entre 1880 i 1900 i poden escoltar-se als seus respectius reproductors al Museu de la Biblioteca.

El repertori gravat per aquest procediment consisteix sobretot en fragments molt populars de sarsuela (per exemple de La Gran Vía, de F. Chueca), valsos, himnes nacionals, petites peces pianístiques, etc.

4. Discos de pissarra
Des de la invenció del gramòfon per E. Berliner el 1887 fins a mitjan anys cinquanta del passat segle, es van editar cents de milers d'enregistraments en discos de pissarra (també anomenat "disc de pedra"), incloent tots els gèneres: música clàssica, flamenc, sarsuela, marxes militars, música popular, lleugera, òperes, arxiu de la paraula, etc.

La col·lecció de discos de pissarra de la Biblioteca està formada per més de 21.000 unitats de diferents segells discogràfics espanyols i estrangers: Compañía del Gramófono Odeón, Pathé, MGM, Regal, La Voz de su Amo, Columbia, Decca, Philips, etc. Una gran part de la col·lecció ja està digitalitzada.

Els discos de pissarra més antics corresponen als primers anys del segle XX i recullen només petits fragments d'obres de durada molt reduïda. Podem apreciar com es va produir, amb el transcurs del temps, una evolució en els temes gravats: al principi predominaven els enregistraments de música clàssica i escènica (sarsueles, òperes, cuplets, etc.), mentre que a partir dels anys quaranta, seguint l'estela d'altres països, va començar una producció massiva de temes populars, més acords amb els gustos del moment i amb una major difusió comercial dels discos. En el repertori conservat a la Biblioteca també tenen important presència el folklore i els enregistraments no musicals o d'arxiu de paraula, amb col·leccions tan significatives com les recollides per Tomás Navarro Tomás per a l'Institut d'Estudis Històrics.

5. Discos de vinil
Al final de la dècada dels quaranta van començar a editar-se els primers discos de vinil (també anomenats "microsolcs" o "discos de plàstic"). Durant un temps el nou suport va conviure amb el disc de pissarra, però cap al 1956 el va substituir completament com a mitjà més adequat per a la comercialització del so gravat.

El disc de vinil va tenir una enorme popularitat durant la segona meitat del segle XX, poca daurada de la indústria discogràfica, i va generar un important fenomen de col·leccionisme públic i privat.

Es presenta bàsicament en dos formats, el "Single", de menor mida i capacitat, i el "Long play" (més conegut per les seves inicials "LP"). Les velocitats de gir solen ser de 45 o 78 rpm per als discos de menor format i de 33 1/3 per als de llarga durada. L'aparell reproductor ("tocadiscs" o "pickups") es va fabricar en diferents modalitats de so monoaural o estèreo i en múltiples models i mides, com correspon a un objecte de consum que va ser molt popular a totes les llars espanyoles durant gairebé quaranta anys.

Encara que en l'última dècada del segle XX el disc de vinil va ser desbancat per la tecnologia digital i el CD àudio, encara avui es manté una producció de discos de vinil dirigida a professionals i que ingressa a la BNE per dipòsit legal. L'actual tocadiscs substitueix l'agulla tradicional per un feix de làser, com en els reproductors de CD.

La col·lecció de discos de vinil és la més voluminosa entre totes les de so gravat que conserva la BNE. Va començar a formar-se des del final dels anys cinquanta, a través d'ingressos procedents del compliment de la Llei de dipòsit legal. Actualment està constituïda per uns 300.000 documents, majoritàriament edicions comercials de conegudes cases discogràfiques: Belter, Columbia, Emi-Odeón, Hispavox, Mercury, Polydor, RCA Española, Safir, etc., encara que també hi ha una important col·lecció de caràcter institucional i no comercial, com els enregistraments de música històrica espanyola promoguts pel Ministeri d'Educació i Ciència, per associacions de compositors, Radio Nacional de España, etc.

6. Cintes magnètiques
Existeixen diferents modalitats:

  • Cinta oberta, suport en el qual es conserven els primers enregistraments dels actes culturals celebrats a la Biblioteca Nacional en la dècada del 1980, actualment passats a cintes DAT per a la seva conservació i consulta.
  • Cartutx, un format de vuit pistes gravades en un sol sentit que va assolir molt poca difusió comercial. La col·lecció de la BNE és de 3.134 cintes que contenen majoritàriament música lleugera dels anys seixanta i setanta.
  • Casset, que va ser, junt amb el disc de vinil, el sistema més popular d'enregistrament i comercialització del so, per la qual cosa una part important de la seva edició comercial es correspon amb una altra d'idèntica en disc. La col·lecció de la BNE és d'unes 160.000 cintes de tots els gèneres musicals i d'arxiu de la paraula.
  • Fil magnètic, utilitzat la primera meitat del segle XX com a sistema d'enregistrament d'emissions radiofòniques. La BNE té un aparell reproductor per a aquest tipus de suport i una petita col·lecció d'himnes i discursos polítics (amb les veus de Manuel Azaña, Dolores Ibarruri, el general Queipo de Llano, el Cardenal Segura, etc.), la majoria emesos durant la Guerra Civil de 1936-1939.
  • CINTES DIGITALS (Cintes DAT). És un suport utilitzat principalment com a mitjà de conservació i difusió d'enregistraments realitzats originalment per procediments analògics. Una part important de la col·lecció de discos de pissarra de la BNE es conserva també en aquest tipus de cinta (feina que es va fer entre 1996 i 2000), així com les còpies de seguretat dels actes de la Biblioteca Nacional.
  • DISCOS COMPACTES. El nou suport digital CD àudio és encara vigent al mercat i va desplaçar completament en la dècada del 1990 el casset i el disc de vinil. La col·lecció de la BNE ha ingressat majoritàriament per dipòsit legal i supera en l'actualitat els 150.000 volums.

Entre les principals discogràfiques que produeixen discos compactes a Espanya es poden esmentar BMG Ariola, PDI, Blue Moon Producciones Discográficas, Polygram Ibérica, EMI-Odeón, etc.; algunes com Fonotrón es van especialitzar en la remasterització d'enregistraments antics.

Amb diferència, el contingut predominant en l'edició espanyola de discos compactes és la música pop nacional, que constitueix la major part de la col·lecció de la BNE. A molta distància li segueixen altres gèneres com la música d'escena (sarsuela, comèdies musicals, música de cinema, etc.), la música tradicional o la música històrica espanyola (amb alguns segells especialitzats com Verso, Arsis, Glossa, La Mà de Guido, Tritó, Columna, Pneuma, etc.).

El flamenc té també una presència important en la producció fonogràfica espanyola, que ofereix col·leccions d'enregistraments històrics (algunes d'avalades per entitats com el Centre Andalús de Flamenc) junt amb les tendències i mescles més actuals.